La Historia de Pau Casal.

“L’home que treballa i no s’avorreix mai és vell. El treball i l’interès per les coses que val la pena són el millor remei per a l’edat.

Pau Casals i Defilló.

Pau Casals i Defilló (el Vendrell, el Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 – San Juan, Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català.[1] La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món.[2] La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música.[3]

Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle xx. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.[4]

Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».

Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.

Per marcar el seu norantè aniversari, Casals va iniciar una col·laboració amb el fotoperiodista Albert E. Kahn que acabaria convertint-se en l’autobiografia del 1970 Joys and Sorrows (biblioteca pública) - una de les perspectives més magnífiques de la vida creativa mai compromesa amb les paraules.

Justament des de l’obertura, les escletxes de Casals obren l’essència del seu extraordinari personatge i la font de la seva exuberant energia de vida amb un bonic cas per a com el treball amb finalitat és la veritable font de la joventut:

El meu darrer aniversari tenia noranta-tres anys. Això no és jove, és clar. De fet, té més de noranta anys. Però l’edat és una qüestió relativa. Si continueu treballant i absorbint la bellesa del món que us envolta, trobareu que l'edat no vol dir necessàriament envellir. Almenys, no en el sentit ordinari. Sento moltes coses amb més intensitat que mai, i per a mi la vida es fa més fascinant.

Al declarar estar al mateix temps encantat i insospitat per un article del London Sunday Times sobre una orquestra del Caucas composta per músics de més de cent anys, considera la primavera de la seva vitalitat:

Malgrat la seva edat, aquells músics no han perdut la seva barrena de per vida. Com s’explica això? No crec que la resposta resideixi simplement en les seves constitucions físiques o en alguna cosa únic sobre el clima on viuen. Té a veure amb la seva actitud davant la vida; i crec que la seva capacitat de treball no és deguda al fet que funcionen. El treball ajuda a evitar que un envelleixi. Jo, per primer, no puc somiar a retirar-me. Ni ara ni mai. Jubilar-se? La paraula és aliena i la idea inconcebible per a mi. No crec en la jubilació per a ningú del meu tipus de treball, ni tan sols mentre es mantingui l’esperit. La meva obra és la meva vida. No puc pensar en l'un sense l'altre. "Jubilar-se" significa per a mi començar a morir. L’home que treballa i no s’avorreix mai és vell. El treball i l’interès per les coses que val la pena són el millor remei per a l’edat. Cada dia reneixo. Cada dia he de tornar a començar.

Des de fa vuitanta anys he començat cada dia de la mateixa manera.

El mestre Pau Casal

Wikipedia